Un viatge. La uruguaya, de Pedro Mairal, ha estat un viatge. Sobtat, elèctric i imprevist. Una dutxa calenta de literatura, nostàlgia i enginy, que segurament em resultarà difícil d’explicar. Un viatge personal i intransferible que connecta un dia qualsevol de la primavera marciana de 2020 amb un viatge llampec a la capital uruguaiana de fa gairebé vint anys. De tot fa ja vint anys, que deia ella. O més.
Pedro Mairal és Lucas Pereyra. Un alter ego a penes camuflat. Lucas Pereyra és un portenyo diluït, vingut a menys per la successió de crisis que porta acumulant l’Argentina des de, també, fa una vintena d’anys.
Sospito que l’Argentina de la paridad, que infla fictíciament i destrossa profundament el país als anys noranta, i la immediata hòstia de la devaluació i el Corralito tenen uns efectes que van molt més enllà de l’economia i la política argentines. Penso que provoca uns profunds efectes socials, culturals i psicològics, que probablement han canviat la manera argentina de mirar-se el món. Mairal, Pereyra, són productes generacionals d’aquest globus punxat. Venen del referent d’uns pares orgullosos del seu progrés, que han sobreviscut (o fins i tot tombat) dictadures i han crescut després de generacions d’un excel·lent sistema d’educació bàsica pública. Mairal i Pereyra són adolescents a l’ombra de la mentida econòmica injectada de xovinisme, enaltida per l’orgull despectiu que projecten des de la París de Sudamérica. I després, l’hòstia. La caiguda prolongada i sense fi, puntuada de petits períodes d’estabilitat, on no et recuperes, sinó que només consolides les pèrdues, abans de perdre una mica més. Se’n pot fugir, com relata Silvana Vogt a La Mecànica de l’aigua i com han fet milers de compatriotes seus. O t’hi pots quedar, com fan Pedro Mairal i Lucas Pereyra, agafats de la mà, depauperant vida i estàndards, adaptant-se a una realitat que no deixa d’empobrir-se i apetitar-los. No tothom és tan valent com per marxar. No tothom és tan valent com per quedar-se.
Focus. Quan llegeixo de l’Argentina sempre acabo divagant. Torno al llibre. A La uruguaya, Pedro Mairal retrata un dia en la vida de Lucas Pereyra, un escriptor de quaranta-i-pocs. Lucas ha rebut de l’estranger -Colòmbia i Espanya- una suma de diners que li ha de permetre tornar deutes i viure gairebé un any escrivint. D’aquests diners -avançaments per feina literària-, si els rep a l’Argentina, en perdrà la meitat, per la màfia canviària i els impostos. Per això decideix fer-se’ls transferir a l’Uruguai. Només ha d’anar-hi un dia, treure’ls del banc i tornar a casa amb els bitllets en efectiu amagats entre la roba. Una petita odissea amenaçada per la policia duanera i els seus suborns (la coima) o, directament, el robatori, convertit en un perill quotidià en l’Argentina post-Corralito.
Aquesta trama és l’excusa del personatge. La seva coartada, real i alhora secundària. Rere aquest breu tràmit, Lucas va a veure a la Guerra. Magalí Guerra Zabala. La Guerra és el seu últim caprici amb forma de dona. Potser el que més fort li ha pegat. Lucas és pare d’un nen de quatre anys (Maiko) i parella de la Catalina. Lucas porta anys enganyant-la i sospitant que ella l’enganya a ell. Que l’adulteri es descrigui com a quelcom gairebé normalitzat, entre els argentins d’aquesta generació no em resulta nou. No sé, però, si convertir-lo característica sociològica o en simple anècdota.
Sospito que quan me’l van donar per llegir, aquest llibre, aquest era un dels punts d’on s’esperava comentari. “A veure què et sembla a tu, que ets un tio”, em van dir mentre me’l donaven. És un fill de puta, el Lucas? Quin judici moral hi hem de projectar? Ja li està bé, tot el que li passa? És culpable o víctima? O potser és només un producte del seu context sociocultural? Fins a quin punt podem lligar aquest comportament fins a l’Argentina tanguera dels anys 20, 30 o 40 o l’Argentina del Peronisme, alliberada del moralisme nacionalcatolicista que heretem nosaltres, o del puritanisme anglosaxó. De què és culpable Lucas Pereyra? I, pitjor, quanta d’aquesta culpa la comparteix amb el seu titellaire desemmascarat, l’autor Pedro Mairal? Ho són tots dos, un parell de cabrons? O encara més: és possible que aquesta qüestió sigui molt, molt menor, per als lectors argentins del que ho és per a un lector o una lectora catalana? I, per últim, fins a quin punt hem de jutjar el llibre en funció de la nostra valoració moral del que fan, pensen o senten els personatges?
Tornem al text: Lucas i Guerra. Pereyra i Magalí. Petits homenatges -imagino, deliberats- a l’Oliveira i la Maga de Cortázar. Guerra és la uruguaya que bateja la novel·la. Una maga que domina tots els tempos de l’estona que estan junts. Un personatge irreal, idealitzat i inabastable. Un producte dels somnis, les ànsies i la frustració de Pereyra. La materialització del que vol i no es mereix. La concreció de la seva culpa. La via d’escapatòria cap a una altra vida (Brasil) amb què només gosa especular. I, al final, el passaport accidental cap a la seva redempció. Tot això és la Maga de Mairal, la Guerra de Pereyra.
La novel·la de Mairal té ritme i intensitat. És breu i no decau en cap moment. Tres fils s’entrecreuen de forma continua: el que està passant, el que està pensant i el que està recordant del seu passat. Montevideo és el que passa. Guerra és el que pensa. I la seva família és el que està recordant. I, personalment (quina lectura no ho és), tot em funciona i tot s’equilibra. El viatge que em proposa Mairal és magnífic i l’abraço sencer.
Perquè Montevideo se’m reconstrueix sota les seves línies. Molts dels passos de Pereyra són els meus, fa vint anys, amb el JuanRo. Nosaltres també fugíem i tampoc sabíem de què. També corríem cap a una llum fictícia, que no venia d’enlloc. El buquebús, l’estació de Tres Cruces, la caminada en vertical cap al centre, la sensació d’haver viatjat no només en la distància, des de Buenos Aires a Montevideo, sinó també en el temps, vint o trenta anys enrere. L’austeritat honesta d’unes avingudes que ens recordaven més a Asunción que a una Montevideo que ni tan sols coneixíem. Les peatonales sobrevingudes. La llum. La calidesa, més propera a les ciutats d’interior argentines que no pas a la Buenos Aires de què fugíem. El lunfardo lleu que em porta a 10.000 kilòmetres i vint anys de distància. Però, és clar, jo trepitjava Montevideo amb una motxilla, un amic i en època de la paridad. Jo era tan miserable com qualsevol. Pereyra la trepitja vàries crisis després, de la mà d’una desconeguda i carregat d’uns bitllets que sembla predisposat a perdre. Els viatges se’ns bifurquen. O potser només és qüestió de moments.
Amb tantes ressonàncies vitals, amb tanta essència argentina com porto covada i macerada durant anys, amb un registre tan efectista i amb un gènere tant d’auto-ficció, m’era impossible no envejar i caure atrapat per La uruguaya. Com anticipava, però, aquesta ressenya ni pot ser objectiva ni gaire transferible. Tampoc vol caure en la valoració moral i segurament peca d’un excés de pedanteria i solipsisme (què hi ha més pedant que autodefinir-se com a solipsista?). Només em porta a tornar-lo a assaborir. A reconèixer haver-lo gaudit intensament i haver-me’l begut de dues glopades. A agrair-ne la descoberta (gràcies, Núria). I a posar a la llista els propers llibres de Pedro Mairal que, segur, cauran.
