Hi ha llibres que són nostàlgics. I llibres que són nostàlgia. “L’home que torna”, d’en Pep Puig, és nostàlgia pura. Una destil·lació essencial, ràpida i contundent. Pintada amb colors d’aquarel·la.
L’home que torna és un llibre a exiliats. Un llibre per als amants del passat i de l’arqueologia vital. En certa forma, fins i tot és un llibre per a romàntics.
La història és senzilla: en Vicent de cal Sabater, després de 37 anys, decideix fer un últim (?) viatge al seu poble d’adolescència. L’escenari dels moments més lluminosos de la seva vida. Dels colors i les olors més intenses de la seva vida. De la seva gran història d’amor, frustrada, com ha de ser. La decisió la pren davant d’una imminent hospitalització. La malaltia que l’assola, entén el lector, probablement és greu i, fins i tot terminal. Com si en Vicent hagués decidit anar a acomiadar-se no només del poble i els seus amics de joventut, sinó de la seva pròpia vida. Tot el llibre és un reposat pròleg per a l’escena final: el retrobament amb Ella, la Isabel de Cal Mestre. Paisatges i amistats han servit per conduir-lo a aquella casa i a aquella presència. Ha rememorat l’episodi de la seva fugida i, sobretot, el d’una tornada frustrada, quan ella ja era a punt de casar-se i deixar-lo enrere. Què passa quan es retroben? Spoiler’s alert: no passa gairebé res. I passa tot. Passa que les vides que aconsegueix retratar Pep Puig, a cops de pinzell gruixut i colors aigualits, té més realitat que la major part de les pelis i les sèries de consum massiu. I no passa res. I passa gairebé tot. La magnitud dels anys, el pes de les vides, l’ombra de les decisions preses, es desprenen de romanticisme fulletonesc i s’imposen i mostren un final agredolç, com agredolça és la vida.
Només cent i poques pàgines. Primer pensava que se’m faria curt. Després, que amb 100 pàgines no es pot fer una novel·la seriosa. I en acabar, no he pogut evitar pensar que es tracta d’una peça rodona, rítmica i harmoniosa. Un tastet deliciós d’agredolça literatura.
