A la llista d’autors que un hauria d’anar llegit fa temps que hi tenia Philip Roth. No recordo amb quin criteri va arribar a aquesta llista imaginària ni per quina raó va ser precisament “The Dying Animal” el títol que vaig decidir que em serviria per tastar-lo. Sigui com sigui, les solapes auguraven un text divertit i abassegador i el reduït volum de pàgines asseguraven que la magnitud de l’error seria, en tot cas, molt assumible.

Així que la última lectura d’agost ha estat aquesta crònica que redacta, en una infladíssima primera persona, un professor universitari de literatura de 70 anys. Mentre el llegia, no podia deixar d’imaginar-me’l amb la cara de Michael Douglas. Ara he vist que qui el va interpretar, sota la direcció d’Isabel Coixet a Elegy, és Ben Kingsley. També fa m’encaixa. Qui no m’encaixa és Penélope Cruz com a protagonista femenina. No la descriu tan prima i no la veig gaire cubana, a la Pé…

David Kepesh és, dèiem, professor universitari i personatge mediàtic dins el cercle cultureta de Nova York. És un egoista conscient de ser-ho. Un sibarita. Un egòlatra. Gaudeix de la vida sense remordiments. I, especialment, empra la seva posició i la seva fama per lligar-se joves estudiants que es deixen captivar pel seu carisma. Als seixanta-dos, Kepesh s’embolica amb una noia d’origen cubà (vint-i-quatre anys al llibre; trenta-dos a la pel·li) amb qui perd el control i experimenta uns nivells de gelosia, submissió i dependència inaudits.

La novel·la és el recompte desendreçat d’aquesta relació i de les conseqüències del seu exhauriment. Vuit anys després, el protagonista ho rememora i intenta explicar-ho. Per moments, la narració sembla una confessió. O una entrevista. Un “tu” imaginari planeja subtilment i és el dipositari no només d’aquesta història, sinó de moltes altres reflexions sobre la vida, el sexe, la independència, la paternitat o l’amistat que fa l’autor.

Així, el llibre va allunyant-se, durant llargs fragments, del tema central. La noia cubana –Consuela- ja no és el tema de les seves reflexions. A penes és una excusa. La filosofia de vida de Kepesh mostra un personatge superb i cruel que només compensa la seva antipatia la misèria que viu dins la relació amb la Consuela. Tant quan n’és parella com quan en deixa de ser. Que sigui un perdedor, que hi estigui obsedit, que hagi passat anys enyorant-la, serveix de contrapès a la seva filosofia de vida de mascle alfa privilegiat.

El llibre no m’ha semblat divertit. Ni abassegador. Per moments, l’interès que m’ha generat era tan tènue que només l’escàs volum i la tipografia gran feien que abandonar-lo no fos una opció. És cert que algunes reflexions, especialment al primer terç del llibre, són enginyoses i tracen un personatge fosc i canalla, proper, potser, al Diario de un seductor de Kierkegaard, però en clau més ‘WASP’ i pijo. També el final del llibre recupera força, quan l’autor deixa de pontificar i tanca la història de la Consuela, recuperant un estructura narrativa més clàssica. Però el balanç global per al meu primer Roth és fluix. Em costarà agafar-ne un altre.