Em va passar amb el telèfon mòbil, amb Facebook o amb el DVD. Crec que també m’hagués passat si hagués hagut de viure la conversió tecnològica de la ploma i el paper cap a la màquina d’escriure: la tecnologia m’apassiona, però les migracions tecnològiques em fan mandra. Corria l’any 2006 i ja era inevitable muntar-se un blog personal. Aleshores calia dir-ne “bloc”.
Aquest indret electrònic va néixer perquè sí. Perquè tocava. Perquè em calia. Jo feia d’investigador sociotecnològic. O ciberantropòleg, com m’agradava dir a mi. Publicava més sovint del que la qualitat o originalitat del contingut podria fer recomanable. Articles a mig camí entre la divulgació i l’acadèmia, ni massa seriosos ni massa lleugers. Opinions massa vehements i massa poc documentades. La “terra de ningú” intel·lectual que crec que sempre he ocupat, per no acabar de comprometre’m del tot en cap disciplina, probablement per por a no ser-hi del tot competent.
Aquest blog naixia com a repositori de textos, articles, pensaments més o menys articulats, idees que probablement algú altre fa temps que ja va tenir, va expressar millor i jo desconec. Amb el temps, el ritme de publicació va baixar, com ha passat en molts altres racons semblants. Fa anys que l’alimento molt poc. Però tampoc vull esborrar-lo. Tinc síndrome de Diògenes digital. No sé llençar. I aquí hi ha lloc de sobra. Internet és un garatge infinit. Una catifa sota la qual puc escombrar qualsevol grapat de línies.
Fa anys que, descregut i avorrit, vaig abandonar el món acadèmic. El món professional “de debò”, el món real, té unes altres exigències. Potser cansen més, però t’hi exposes menys. I paguen millor. Vaig portar la meva mirada d’antropòleg renegat al món del màrqueting i l’estratègia digital. Ho faig prou bé com perquè em paguin a final de mes. Jo reparteixo la nòmina entre el banc, el súper, els fills i una saludable selecció de vicis socialment acceptables. La vida, diuen, que és el que venia just després.
Mentrestant, però, la passió per les lletres, la tecnologia més sublim de la història de la humanitat, no la vaig abandonar. Al contrari. Així que vaig tornar a l’origen. La paraula. Back to basics: llegir i escriure. Llegir per aprendre a escriure. D’aquí tanta ressenya: per reflexionar –ni que sigui durant mitja horeta- del que he llegit. I per recordar-ho, perquè la meva memòria només s’aguanta amb les crosses de l’escriptura. I d’aquí, és clar, a provar d’emular-ho.
Potser vaig arribar massa d’hora al món d’internet i massa tard al de la literatura. Però ja fa alguns anys, vaig fer-ne una llista de propòsits. El número 1 el tenia claríssim abans de començar la llista: escriure i publicar. Escriure i publicar una novel·la. O més d’una. Però començar per una. La primera segueix al calaix. A la segona han cantat bingo. El jurat del X Premi Pollença de Narrativa n’ha fet possible la seva publicació. Amb “El futur no és el que era”, moltes de les paraules acumulades durant mitja vida prenen sentit.
I des d’aquí, continuem.