Vaig escollir baixar-me el “Up to the mountains and down to the countryside” de Quincy Carroll sense dubtar. Malgrat un títol tan polivalent que no servia per res, la sinopsi era prometedora: és la història de dos americans que fan de professors d’anglès en una petita ciutat de la Xina rural i com s’hi relacionen, amb el poble, els locals i entre ells mateixos. És a dir, l’ingredient d’una trama de personatges barrejat amb una narració de viatgers, d’immigrants i de la mirada occidental cap a l’Orient. A més, el llibre té diversos premis i una valoració altíssima a Goodreads.
Ben aviat, però, es fa evident que la caracterització dels personatges és extremadament plana i maniquea. Tenim dos professors: en Daniel és l’heroi de la novel·la. És jove, atractiu, bon professor i perfecte viatger. Respecta i s’interessa per tots els costums locals. Parla un mandarí fantàstic. S’involucra amb la comunitat i és a la Xina i al poble a la recerca d’una millor comprensió del món i del seu propi camí. A l’altra banda del ring trobem el Thomas, el prototip de nord-americà maleducat, sobrat i racista que, només pel fet de ser blanc, ja espera que el món es posi als seus peus. La confrontació entre tots dos personatges és constant, però no frontal. Pocs cops s’arriben a enfrontar directament. No obstant l’autor construeix tota la novel·la al voltant del seu contrast. I és tan exagerat, tan infantil i tan recorrent, que es torna tan pesat com inversemblant.
Els secundaris no milloren aquesta primera aproximació. Els altres occidentals que surten tenen un paper curt i irrellevant. Els xinesos es divideixen entre una noia, la Bella, i la resta. Mentre que la Bella és la tercera pota de la novel·la, la resta tenen un rol també sobrer i costa difenciar-los. La Bella, però, menja a banda. És una alumna insistent, que ronda als americans constantment, enlluernada pel fet de ser ells americans.
Durant moltes pàgines, un s’espera que aquest còctel vagi a alguna banda. El triangle de personatges oposats, amb expectatives i desitjos tan diferents, dins el marc d’una obra de ficció, hauria de tenir un nus i un desenllaç. Però això –SPOILER’S ALERT– no acaba de passar. Les escenes i les situacions s’acumulen sense portar enlloc. La perspectiva del narrador sobre tots els personatges ni s’enriqueix ni evoluciona. Només pivota sobre les posicions inicials. I, en conseqüència, la lectura es fa repetitiva i circular.
L’explicació que hi trobo és que l’obra és menys una novel·la que una narració autobiogràfica. I per molt que probablement l’autor hi hagi posat elements novel·lescos -segurament preocupat per distanciar-se del seu probable alter ego, el Daniel- en cap cas acaba sortint-ne una novel·la. Cap dels personatges fa una evolució significativa. No acaba de passar res. Tot torna al punt de començament. El viatge ha estat circular.
Malgrat tot, el llibre té quelcom d’hipnòtic i atractiu. Possiblement és el fet de descriure les vivències d’uns occidentals a un paratge tan exòtic com inevitable com és la Xina. La Xina que ens porta Quincy Carroll és una Xina magnètica. Mentre que els personatges estan massa estereotipats, la Xina que es dibuixa a la pàgines del llibre és meravellosament creïble. Sense tradicionalismes forçats, sense recórrer a situacions pintoresques, el contrast d’aquesta Xina rural, contemporània, grisa i inabastable, és interessant i potent.
A més, és clar, la meva pròpia relació amb la literatura de viatges fa que res del que hagi pensat o sentit al llarg de la lectura del llibre sigui necessàriament càlid per cap altre lector. Jo mateix tinc una relació contradictòria entre l’autoficció, la novel·la de personatges i la literatura de viatges. Les comparacions són inevitables. El “Up to the mountains…” de Quincy Carroll té, clarament, l’avantatge d’una destinació més exòtica que la meva. Per la resta, que un llibre així no només acabi publicat, sinó carregat de premis i bones valoracions, no sé si em provoca enveja, esperança o sensació d’injustícia. Sigui el que sigui, se’m passarà aviat.
