Dues idees m’han frapat aquestes darreres hores, procedents dels conferenciants que han estat parlant avui de matí a la conferència de la Media Ecology Association de Mèxic a la què estic assistint. Les apunto aquí com les podria apuntar a qualsevol altre lloc… Aquí les comparteixo i m’asseguro de redactar-les de manera que d’aquí a un parell de setmanes encara ho entengui.
En primer lloc, el Jay D. Bolter, ha parlat dels arguments del seu llibre sobre Remediació. D’alguna manera és un argument que he sentit més vegades, però la formulació que en fa ell és endreçada i profunda. En contra de les assumpcions que moltes vegades llegeixen/temen l’arribada d’un nou medi (ergo, Internet) com una amenaça cap als mitjans preexistents, ell pensa que es produeix un procés de remediació. És a dir, de la mateixa manera que la ràdio o el cinema no van matar la novel·la, ni la televisió va matar la ràdio ni la lectura, Internet tampoc ha matat ni matarà els mitjans preexistents. El procés és de reajustament i de transformació general, on tots els mitjans integren o reaccionen d’una forma o una altra vers la incorporació del nou mitjà. Les audiències, per dir-ho d’alguna manera, s’equilibren, els consums de mitjans es reajusten i, en darrer instància, els formats, les retòriques, els continguts i la morfologia mateixa dels mitjans es transforma una miqueta, construint un nou ecosistema de mitjans. Després de la conferència, del Jay D. Bolter ha fet un article fantàstic l’Alejandro Piscitelli. Molt recomanable.
En segon lloc, una reflexió que m’ha agradat molt de la Katherine Hayles, autora entre d’altres del cèlebre How we became posthuman. A la taula rodona que compartíem amb el mateix Jay D. Bolter, l’Alejandro Piscitelli o l’amfitrió Fernando Gutiérrez, ella ha parlat de repensar l’ontologia i la naturalesa mateixa de l’ésser humà. Argumenta que no és correcte pensar en una naturalesa no-tecnificada, pura, natural, de l’ésser humà. La tecnologia i les eines són característiques pròpies de la humanitat. La seva reflexió ha anat fins al punt de l’antropologia física, relacionant el bipedisme com a manifestació molt lligada a la tecnologia. El bipedisme és avantatjós en termes evolutius perquè s’explica (o és provocat) per la possibilitat de fer servir eines. De crear-les. L’evolució cap al bipedisme és l’evolució cap a la tecnologia i podria ser vist com a un punt de trencament amb la naturalesa prèvia de l’espècia. Està antropològicament documentat que es produeixen canvis biològics molt importants lligats al bipedisme i a la utilització d’eines, tant a nivell d’estructura òssia com, fins i tot, de configuració del cervell. Per tant, l’arribada a les eines, a la tecnologia, suposaria la gènesi, l’origen, de l’ésser humà tal i com l’entenem avui en dia. Per tant, no hi hauria una gènesi pura i pristina, natural, sinó una tecnogènesi.
La reflexió és pròxima a les que critiquen postures de naturalesa vs. cultura en el comportament humà, ja que tot el comportament humà és cultural i els residus comportamentals procedents de la naturalesa són això, residuals. Homo culturalis, homo instrumentalis; tecnogènesi. Quines coses, no?
