No tenia cap referència del Ara que estem junts del Roc Casagran. El tenia a la llista d’Amazon i va caure per Nadal. Tenia bon regust de boca de L’amor fora de mapa, això sí. Un regust de llibre d’enginyeria, construït amb la cura d’un vitrall. He pogut comprovar que, tot i que es tracta de dos llibres de temàtiques ben diferents, el regust d’Ara que estem junts és semblant. Un diria que Roc Casagran no escriu els llibres, sinó que els dissenya.
Ara que estem junts és un altre llibre sobre la guerra civil. Sobre la guerra civil i sobre l’exili, aquest cop. Des del punt de vista d’un nen que s’ha de fer gran a la força, sense entendre gaire res, però determinat a tirar endavant. És una història de resistència i de submissió. I també és una història d’amor. Com a L’amor fora de mapa, també aquí Casagran fa una peça que podria servir per portar al cinema. I segur que no és per accident.
A mitja lectura -de fet, en l’únic moment que l’he interromput, perquè va estar a punt de caure d’una sentada– vaig dir que no li veia el què. Que són tantes les novel·les sobre la guerra civil, que costa trobar-hi un punt original. Però a mesura que passen les pàgines, un hi acaba trobant aquesta mirada pròpia. Especialment quan els protagonistes arriben a Argelers, al camp de concentració on quedaran atrapats, esperant la redempció. Allí la història pren cos, agafa aroma, olor de sorra, de sal i de misèria.
Ara que estem junts és un ‘coming of age’ a mig camí entre Sabadell i el camp de concentració d’Argelers. L’originalitat ve d’aquest intent de Casagran de retratar una infància que queda estroncada i marcada per la guerra i, sobretot, l’exili. La veu narradora és la del Tòfol i tot el llibre és una llarga carta que li escriu al Tian, al seu germà bessó. Els dos germans es descriuen com a molt diferents. El Tòfol és fort i viu al carrer. El Tian, feble i viu als llibres. La caracterització del Tòfol, però, acaba resultant exagerada. Ningú que és com diu el Tòfol que és, acabaria escrivint un llibre com el que escriu. De vegades, al disseny se li veuen les costures.
El llibre i el Tòfol es fan grans a Argelers. La història d’amor adolescent que s’endevinava des de Sabadell, s’hi trasllada, amb la figura imprecisa de la Maria, la Carbonet, potser massa estereotipada, massa descrita i amb poca veu pròpia. Allí, entre plors de sorra i grans de tristesa, sí brillen en canvi, les petites històries de la resta de secundaris. Fins que aquell infern s’acaba. I la història també. I recomença la vida normal. Una mena de vida normal, almenys, que l’autor tria desenvolupar i potser no hagués calgut. Com a lector tafaner, m’agrada saber com Casagran s’imagina la resta de la vida dels protagonistes i com veure com tanca el relat. Però sospito que vulgaritza la novel·la. Que s’hauria d’haver acabat allà, a la meravellosa i terrible platja d’Argelers.
