Tenia un pressentiment amb la Sara Mesa i amb Cicatriz. Un pressentiment bo. Com si estigués a punt de descobrir quelcom que em resultaria especial i significatiu. Una veu pròpia que em ressonés a mi particularment. Havia vist algun dels seus llibres d’Anagrama cridant-me, des de les taules de les llibreries. Les solapes vibraven amb frases d’aquelles que a mi m’agraden especialment, perquè sé que no són les que bona part de la gent trobaria prou seductores i trepidants. Com si no sabés que no es hauria de jutjar un llibre per les seves cobertes…
Cicatriz és una història relativament senzilla, relativament sòrdida i relativament magnètica. Tot relativament, sí. Perquè tot és matisable. No és tan senzilla, perquè l’autora es dedica a jugar amb la línia del temps d’una forma que sembla capriciosa. Té la típica estructura en forma de “6”, on parteixes d’una escena que realment es produeix a mitja pel·lícula, i després va molt enrere, per començar a narrar fins el moment que allò realment passa. Des d’allí, continua avançant fins el desenllaç. Com a estructura, és relativament rebuscada. Relativament senzilla. Tot relatiu. Tot una mica.
Cicatriz és sòrdida sense deixar de ser vulgar. Diferent sense apartar-se d’uns escenaris i uns personatges absolutament convencionals. I és magnètica, perquè és precisament aquesta sordidesa la que fa que costi deixar de llegir, que costi apartar la mirada.
Cicatriz és la història de la Sonia i el Knut. Diuen les sinopsis que la Sonia i el Knut es coneixen a Internet i estableixen una relació particular. Sí, la Sonia és una becària avorrida de la vida, sense cap vocació ni propòsit. Són temps de xats i un dels personatges que coneix és el Knut. El Knut és un freak. En Knut compila moltes de les pors que podien invocar els xats d’internet. El boig obsessiu que pot arribar a complicar-te la vida d’una forma que el món analògic mai hagués permès. El Knut s’obsessiona per la Sonia. Fa d’ella el motiu de la seva existència. Posa al seu servei totes les seves aptituds i característiques. La major de totes elles, la seva capacitat per robar qualsevol cosa a qualsevol botiga. I com que és obsessiu, ho fa obsessivament. Fins al paroxisme. Tot en ell és exagerat i malaltís, però ho és sempre, de manera constant. Un cop el coneixem, el Knut ja no sorprèn.
El Knut no és, no obstant, el personatge més interessant del llibre. El Knut, en el fons, no és ningú. Només representa un món estrany, inversemblant i impossible. El personatge colpidor, en canvi, és ella. La Sonia. La Sonia que alimenta la raresa del Knut. La Sonia, que en la seva aparença convencional, amaga les contradiccions i les vileses més comunes i intranquil·litzadores que tots podem veure una mica com a pròpies. Perquè tots som relativament sòrdids i cruels i egoistes.
Globalment, la novel·la no m’ha donat el que n’esperava. No hi havia grans frases ni observacions brillants d’urbanita accelerada. Tampoc l’argument oferia girs memorables. I ni els personatges ni les situacions em marcaran més enllà de les quatre o cinc setmanes que pot durar-me el record més o menys fresc de l’obra. No obstant, si una cosa ha aconseguit, és mantenir-t’hi enganxat. Sense cap més raó que la morbositat amb què un pot quedar-se imantat a la contemplació de quelcom una mica brut, una mica fosc i una mica proper.
