Arribar al quart llibre d’un autor vol dir alguna cosa. Els vells amics és el meu quart llibre de la Sílvia Soler, així que a aquestes alçades és evident que hi veig molt més del que les valoracions, les anotacions o les casualitats puguin apuntar. Sílvia Soler fa una mena de llibres que juguen al subgènere narratiu on m’agradaria participar. Per tant, me la miro amb inquietud, enveja i humilitat. No és gens fàcil continuar trobant històries com aquesta i que funcionin.
Una constant a les quatre novel·les que he llegit de Sílvia Soler és l’element temporal. El pas del temps. L’efecte del temps sobre les coses (com Petons de diumenge o Els vells amics). O la força de les coses per sobre del temps (Un any i mig o L’estiu que comença). El temps condensat de forma narrativa (Un any i mig); el temps com a penyora (Petons de diumenge); el temps com a solució (L’estiu que comença) i, finalment, el temps com a destructor de les il·lusions (Els vells amics). Penso que podria haver distribuït aquests elements de qualsevol altra manera i també serien vàlids. En qualsevol cas, el temps sembla ser el gran protagonista de les novel·les de Sílvia Soler.
Els vells amics no és una novel·la sobre l’amistat, sinó sobre com el temps modifica l’amistat. L’obra orbita sempre al voltant d’una idea forta i d’una fotografia que és a la gènesi de tot plegat. El viatge a París del Mateu, l’Ada, la Sílvia, el Marc i el Santi és el que els manté junts durant tota la vida. El punt de partida és romàntic. Tots voldríem unes amistats així, que sobrevisquessin qualsevol embat.
L’autora aconsegueix transmetre-ho molt bé. La barreja entre situacions relativament èpiques i majoritàriament quotidianes és realista. La vida no evoluciona a base d’heroismes, sinó que es va esblanqueint a base de realitats. La mirada de l’autora té un punt nostàlgic i gairebé pessimista: sí, malgrat tot, l’amistat sobreviu. No obstant, tot i sobreviure, mai recupera la màgia i l’espurna de la foto inicial. Al contrari, cada dia que passa, cada desengany, cada pas endins de la vida és un pas més lluny d’aquell instant seminal.
La novel·la fa el camí contrari a l’amistat dels protagonistes: millora amb el temps. La primera meitat té un to una mica massa convencional i superficial, on els individus no m’han aconseguit travessar la pell. Biografies d’estudi que evolucionen com si fos un exercici d’escola d’escriptura. Res de peculiar. Tensions i pulsions, sí, però que m’han fet vibrar. Potser és que l’ombra i el record de “Un any i mig” és tan potent, que sempre estaré buscant en una novel·la de Sílvia Soler em faci fondre’m en llàgrimes i somriures com aquella. Aquesta, però, no s’hi apropa. No aconsegueixo empatitzar amb cap protagonista i no sé posar-me a la pell de cap d’ells. Tots funcionen com un ball de màscares fent passos relativament previsibles, dins la dansa coral que Soler vol que dibuixin. I sí, la dansa més o menys funciona, però els individus, els artistes, els trobo un pèl fluixos.
També trobo a faltar un pèl d’humor. Tanta amistat, tanta rialla, tanta compenetració, i cap d’ells ens mostra el més mínim sentit de l’humor. Tota la narració s’elabora a tanta distància, que també en això, em deixa una mica fred, un pèl massa lluny. Ni tan sols en els moments més dramàtics ha aconseguit arrencar-me cap llagrimeta ni cap somriure. Potser és que, una mica, el que fa Soler acaba pecant una miqueta d’estudi sobre l’amistat i el temps, com si li hagués sortit una mena d’assaig novel·lat. L’últim capítol, per exemple, és un petit daltabaix narratiu, que no em funciona gens com a final d’una novel·la.
En qualsevol cas, sé que hi haurà un cinquè Sílvia Soler. I que seguiré llegint-la amb curiositat, admiració i voluntat d’aprenentatge.
