De la Sílvia Soler no t’esperes girs de trama inesperats. No t’esperes sorpreses, assassinats ni cliffhangers. T’esperes intimitat, quotidianitat i una mirada punxant que aprofundeixi una mica més endins, a mig camí entre la pell i les entranyes. Aquesta literatura té riscos: de vegades hi connectes i t’encén els ulls de llàgrimes; d’altres, et deixa impassible. Segurament el lector hi té tanta culpa com l’autora. Al menys, en el meu cas, segur que és així.
Personalment, “Nosaltres, després” m’ha semblat irregular: la primera meitat l’he trobat una mica massa superficial i plena de llocs comuns. Aquests nous quatre personatges de la Sílvia Soler semblen arquetips trets d’un catàleg. Però arran del ‘crack’, del tomb de la trama (que tampoc és cap sorpresa), el llibre canvia radicalment. S’acaba (per fi) l’exploració de personatges i comença el ball de debò: el dolor, els dubtes, la ràbia, la vergonya i el penediment brollen a la superfície. I si bé és cert que el llibre tanca bé i és equilibrat, m’hagués agradat gaudir-los més, al Jim, la Marta, la Rita i el Guillem, en aquesta segona fase.
L’argument no té massa complexitat: dues parelles joves, preparades per menjar-se el món mansana a mansana de l’Eixample barcelonès, i pàgina a pàgina del catàleg d’Ikea, es fan amigues i veïnes. Tenen nens gairebé sincronitzats. Fusionen el pati. Abunden sopars eterns, vacances compartides i complicitats de pel·lícula. Adults i nens es fonen i funden una nova família que supera totes les deficiències de les seves famílies d’origen: el pare absent del Jim, els germà cabró del Guillem, la mare egoista de la Rita o la quasi-germana perduda de la Marta. La nova generació, la nova família que havien sabut construir, ho compensava tot.
És aleshores que la pel·lícula es trenca. Com podria endevinar-se, el Jim li fa el salt a la Marta exactament com li havia anunciat que passaria: mai… si no és que s’enamorava d’una altra. Qui millor que la fascinant amiga i veïna, la Rita? L’aventura es converteix de seguida en trencament. La família electiva que ho havia de superar tot, ara ho havia destruït tot. El dolor i l’angúnia que viuen els abandonats, la Marta i el Guillem, els conduirà -com també podia veure’s venir- a donar-se consol primer, i a ajuntar-se també ells, després. La família es recompon sense ocultar les cicatrius. Els nens anant amunt i avall són el testimoni del fracàs d’aquell seu somni -massa ambiciós, massa dolç.
Hauran de passar anys perquè siguin també els nens, ja fets grans, els que provoquin el retrobant. La boda d’una de les filles els reuneix a tots un altre cop, a un dels escenaris més icònics de la seva vida anterior, la casa empordanesa del Jim. La nit d’aquesta boda és el recurs narratiu de la Sílvia Soler per anar descosint la història, de forma lineal i endreçada, sense sorpreses, trampes ni saltirons.
Assumeixo que probablement mai trobaré un llibre de la Sílvia Soler que em ressoni i m’arrenqui sensacions com ho va fer Un any i mig. També sé que seguiré buscant-li. Aquest cop, especialment amb la delicada descripció de les pors i les inseguretats de la Marta i el Guillem, o amb el vertigen culpable del Jim i la Rita, crec que l’autora s’hi apropa més que en altres novel·les. Però també soc conscient que molts lectors (lectores) tenen altres llibres preferits de la Sílvia Soler. Això em sembla meravellós, perquè no ha de ser gens senzill per cap escriptor, haver imaginat i donat forma a un grapat tan ample de bones històries que penetren i conquereixen tant a tants (tantes) lectores. #Respect.
