Sorpresa: el parlament espanyol va aprovar el passat dimarts dia 12 una proposta no de Llei que insta al govern a promoure el programari (software, per entendre’ns) lliure tant entre els ciutadans com en les pròpies administracions públiques. Les cròniques periodístiques parlen de 299 vots a favor, una abstenció i un vot en contra. Diuen aqueixes mateixes cròniques que aquests dos vots díscols deuen ser cosa d’errors humans o informàtics… No consta si el sistema de recompte de vots funciona amb programari lliure o propietari, però reconec que m’agradaria saber-ho…
He de confessar que quan he llegit la notícia el primer que he pensat és que era una innocentada anticipada, perquè ni la iniciativa en ella mateixa ni el suport parlamentari massiu que ha rebut estan en la línia de desatenció o ignorància que l’administració estatal i la majoria de les administracions autonòmiques han mostrat cap a aquest tema. Que hagin votat pràcticament tots a favor també resulta sorprenent, amb el clima polític actual, on qualsevol cosa és susceptible de ser convertida en arma llancívola cap a una banda o l’altra de l’hemicicle.
Programari lliure, en resum i per dir-ho molt ràpida i divulgativament, significa programes i aplicatius informàtics que siguin oberts i no blindats, entesos com a un conjunt d’eines per a la utilització lliure –i creativa- dels seus usuaris. El programari lliure funciona com ho fa un llenguatge, que no és propietat de ningú i que tothom utilitza per a construir frases, idees, opinions, llibres i coneixement. Els ordinadors no són un electrodomèstic que fa coses per ell mateix, com ho podria ser una nevera. Són un contenidor d’eines i dreceres que fan coses si només si nosaltres els hi ho sabem demanar. Per tant, són una caixa de possibilitats, de potencialitats, com una llengua amb la què podem crear frases, paraules i idees. Si les eines que posem dins la caixa són tancades (com ho és el programari propietari), l’ordinador és semblant a una nevera. Si el programari que hi ha a dins és obert i lliure, l’ordinador es converteix en una eina més fèrtil per pensar, per créixer i per actuar. La diferència és radical i la ja clàssica oposició entre programari lliure i propietari n’és l’exemple més palmari.
El programari lliure, vinculat als col·lectius i als pobles, a més, té uns efectes i conseqüències molt més interessants: de la mateixa manera que Internet és un espai sense fronteres i que serveix per combatre eficaçment els hàndicaps de la insularitat i s’adapta meravellosament a les capacitats del nostre petit país, el programari lliure permet que entitats petites, empreses sense grans xarxes, persones i col·lectius innovadors sense un finançament extraordinari, etc., puguin aprofitar un coneixement obert i a la seva disposició, per crear nous productes i serveis altament adaptables i competitius.
És a dir: activitat comercial i riquesa. El programari lliure no és anticapitalista ni hippie ni econòmicament ineficaç. El que fa és generar nous models de negoci on economies com la catalana hi poden trobar grans avantatges perquè hi poden superar dèficits històrics estructurals. Exemples com Irlanda o Extremadura, regions econòmicament poc competitives que fa anys que aposten per una alfabetització digital intensa en programari lliure, són molt interessants, perquè demostren la força motriu d’aquestes iniciatives. Tot això, sense comptar els 300 milions d’euros de diners públics que podríem estalviar-nos si els nostres governs optessin realment pel programari lliure i deixessin de pagar llicències de software.
Seguia llegint i la sorpresa se m’ha fet majúscula (i he tornat a sospitar que fos, de debò, una innocentada) quan he trobat, com a informació perifèrica de la notícia, que al mateix text aprovat massivament pel Parlament es “ressalta la necessitat que l’Executiu promogui l’existència d’aplicatius en les diverses llengües de l’Estat”, cosa encara menys freqüent, inexistent a la pràctica totalitat dels serveis electrònics (i telefònics) de totes les dependències de l’Estat. Foment del programari lliure, bona educació i criteri polític al Parlament i pluralitat lingüística… Serà cert que l’Estat s’està modernitzant i civilitzant?
Finalment, però, la sorpresa se m’ha atemperat. He parat més atenció a la lectura de la notícia i m’he informat que una proposta no de llei, en llenguatge parlamentari, és l’equivalent a un brindis al sol, que no té efectes legals, legislatius ni administratius i que es queda en el terreny d’allò merament simbòlic. L’antropologia m’ha ensenyat moltes coses sobre el poder dels símbols, però aquest cop i aquests temes crec que ens fan falta, urgentment, molt més que símbols.
——-
La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 18 de desembre de 2006. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.
