Podria ser un capítol d’un dels llibres que m’agrada llegir o especular amb reconstruir. Un petit joc de personatges, una situació, un “what if” desenvolupat com si fos un exercici d’estil. “Por”, d’Stefan Zweig és una exploració psicològica que recorda al Túnel de Sábato, a les tribulacions del Raskòlnikov de Dostoievski o a la Nora de “Casa de Muñecas” d’Ibsen.
Què passaria si la Irene, una dona benestant i benpensant, per avorriment, un dia, cometés un error? Un error petit, en sí mateix. Però un error majúscul, des del prisma de la moral predominant a la conservadora alta societat vienesa de principis del segle XX. Un error com, per exemple, tenir una aventura extramatrimonial vulgar i rutinària, on posa a disposició d’un amant anodí i insignificant poc més que un fragment de la seva pell.
I què passaria [spoiler’s alert] si algú ho descobrís i comencés a fer-li xantatge? Com reaccionaria, aquesta dona poruga i vanitosa? Com aconseguiria conviure-hi? Com ho gestionaria? Com ho camuflaria? I què passaria si el seu marit ho descobrís i, exercint una superioritat moral cruel i venjativa, decidís castigar-la de forma diferida, educativa, sent ell qui ha mogut els fils d’aquesta persona que li fa xantatge?
L’exploració psicològica que fa Zweig dels personatges no dóna per massa més. El llibre és petit i no pretén ser exhaustiu. Però la paràbola que ens presenta acaba fent que un acabi sentit més compassió per l’adúltera que pel recte i correcte marit, erigit en investigador, jutge i botxí. I en aquesta barreja de culpes, errors i febleses, trobem la riquesa d’aquesta petita novel·la.
