Hi ha llibres sense estil i llibres que són tot estil. Llibres col·lapsats per la seva trama i llibres que sobreviuen plàcidament sense tenir-ne. El llibre “Un verano en Mariposa”, que va escriure el canadenc Stephen Leacock amb el títol original –i més adequat- de “Sunshine sketches of a little town” és dels segons. Sembla un exercici d’estil, suau, dolç i simpàtic. Un exercici d’estil molt britànic, gens francès. Molt flegmàtic. Molt irònic. Poc sarcàstic. Gens rebuscat. Llegint-lo, puc imaginar-me l’autor, el professor universitari burleta i iconoclasta que, per fer una mica més lleugera la vida, dedicava part dels seu temps a inventar-se paràboles amorals sobre la idiosincràsia canadenca.
El llibre ofereix tres moments al lector. Primer, t’atrapa. El pròleg és enginyós. El primer capítol pinta un primer personatge fort, magnètic, amb un hàlit misteriós. El segon capítol s’enfoca en un segon personatge, ja no tan potent, oblidant-se del primer. Quan el tercer capítol repeteix l’esquema, un comença a sospitar que el que li ha caigut a les mans no acaba de ser una novel·la. Aquest és el segon moment. Un es troba davant d’unes cròniques enginyoses sobre personatges d’usar i llençar. Els següents 4 o 5 o 6 capítols, aquesta sensació s’aprofundeix. Es fa repetitiu. L’estil arriba a cansar. La suavitat es torna monotonia. L’enginy, deixa de punxar. Un arriba a mig llibre i observa amb mandra que encara n’hi queda una altra meitat. Però segueix llegint, perquè ha arribat fins a aquí i, total, es pot llegir bé, si no t’agafa amb son.
Aleshores arriba el tercer moment. Perduda l’esperança d’una trama que ho aglutini tot i que reuneixi els personatges, assimilat que la forma és el fons i tot el fons està al servei de la forma, un fa les paus amb el llibre. El veu venir. S’adapta a la seva estructura narrativa. Algun personatge comença a repetir aparicions i fidelitza una mica al lector. I Mariposa i els seus guinyols van entrant, poc a poc, en la quotidianitat del lector. No prou com per a que un s’hi identifiqui intensament, com s’explica en aquest article de la Laia Vilaseca al respecte. Però sí de manera suficient com per anar-los trobant entranyables, familiars i propers. Són caricatures. No deixen de ser-ho. Però, almenys, es fan estimar. De manera que la segona part del llibre et llisca per les mans amb alegria, sense profunditat i arrencant-te alguns somriures, de tant en tant. Un resultat més que suficient per un llibre comprat per casualitat, de segona mà, perquè el títol em va resultar atractiu i l’edició, bonica.
