Pocket Kings és el meu segon llibre de Ted Heller en pocs mesos. El primer, Slab Rat, em va sorprendre positivament. Un autor que no coneixia de res em feia un retrat irònic, viu i brillant del món de les intrigues d’oficina. Per tant, a la meva wishlist d’Amazon, n’hi havia algun més. I el Tió de Nadal, llest com és, me’n va portar un.
La setmana de Reis ha estat suficient per devorar les seves més de 300 pàgines. Potser el llibre no enganxava tant com Slab Rat i algunes pàgines, especialment al terç central de la novel·la, es fan repetitives. Però les constants estilístiques de Ted Heller són molt sòlides i permeten una lectura ràpida, amena i sempre salpebrada de jocs de paraules, descripcions àgils i diàlegs i reflexions espurnejants. Heller és capaç de mostrar bona part de les més minúscules i quotidianes misèries humanes, no compensar-les amb cap tret heroic o dignificant i, encara així, aconseguir que els seus personatges centrals ens semblin propers i se’ns facin simpàtics. Potser perquè és en aquestes minúscules misèries on molts lectors ens veiem reflectits.
Frank W. Dixon és un personatge que es pren molt seriosament un propòsit que la major part dels humans abandonem a mig camí entre la infància i l’adolescència: ser genials en alguna cosa. Qualsevol cosa. Vol destacar. Ser molt bo en quelcom. Només ha de trobar en què. Ha dedicat la seva vida a buscar, no ja la seva vocació, sinó la seva perícia. Ha provat els esports. Ha provat la pintura. I finalment ha identificat que serà la literatura, on excel·leixi. Si una cosa no estalvia en Frank Dixon és l’esforç i la dedicació. Amb dos llibres ja publicats i deu sap quants milers de pàgines més escrites, l’escriptor comença el recorregut del llibre amb la constatació del fracàs d’aquests dos llibres, que s’enfonsen a les llistes de vendes, la incapacitat per col·locar el seu tercer –i fosc- llibre, i la seva pròpia impaciència. Com això el condueix al pòquer en línia no acaba de quedar ben trenat, però això no és important.
Es converteix, doncs, en un addicte al pòquer. Un addicte guanyador. Per la història del personatge, un entén que al que s’enganxa realment en Frank Dixon, convertit ara en Chip Zero, és a guanyar. En el fons, és el que sempre ha desitjat: guanyar, ser (molt) en quelcom… Però durant moltes pàgines, el personatge (o l’autor) creu que és la comunitat digital de jugadors el que l’enganxa. Es dibuixa una xarxa de personatges virtuals amb els que passa el dia a dia. Tot el llibre, en el fons, només té un personatge que no sigui digital: la seva dona. La resta (ell inclòs) són personatges digitals que, sí, poden fer alguna aparició en carn i ossos, però on tenen vida és online. Fins i tot els personatges secundaris vinculats al món editorial que apareixen al llibre apareixen més a base de mails que de converses “analògiques”.
Potser aquesta omnipresència del món digital és el que fa que el llibre se’m faci una mica repetitiu. En el fons, han estat tants els llibres i articles que he llegit, subratllat i citat, en el passat, sobre mons virtuals, que una novel·la així no m’hi descobreix res de massa nou. Potser per a la majoria dels lectors, en canvi, aquesta mirada sobre una comunitat virtual els sembla més fresca que a mi. No n’estic segur.
Aquest món es creua i s’enfronta amb un altre: el món editorial i les seves ambicions literàries. La descripció que en fa és tan sarcàstica, crítica i trista que pot ser capaç de desmotivar a qualsevol que pretengui escriure –en realitat, publicar- un llibre. Agents idiotes. Autors egòlatres. Editorials mentideres. Crítics literaris acomplexats. I lectors manipulats. Aquestes són les cinc cantonades del pentàgon terrible del món editorial que Heller dibuixa i Dixon pateix. La cruesa de les descripcions i les situacions fa difícil pensar que no hi hagi una part d’experiència personal real rere tot això. I és més aviat desengrescadora…
Globalment, però, la trama s’aguanta bé –malgrat que trontolli pel mig. El personatge central té prou magnetisme per no necessitar cap recolzament (com a Slab Rat). Els dos mons que descriu (pòquer i editorial) els coneix bé i les seves dinàmiques es creuen i s’alternen perfectament. I la resolució de la història també és més que solvent, relligant fils argumentals que podien semblar perduts o oblidats pàgines enrere. En definitiva, una altra lectura satisfactòria. Un dia d’aquests triaré el següent Heller per a la meva wishlist.
