Tanco el llibre de Pagès Jordà amb una sensació una mica incòmoda. Una mica només. La sensació de què m’hauria d’haver agradat més. Que no m’hauria d’haver avorrit, en alguns passatges. Que hauria d’haver gaudit més de les cabrioles formals, els salts estilístics i les cabòries rebuscades que se succeeixen al llarg de les pàgines d’El Món d’Horaci.
Però no ha estat així. O no ho ha estat prou. O potser me n’esperava més. O potser és que el punt de partida, els personatges, el seu moment vital, la ubicació… tot em prometia tant… que em decep que el suc que n’ha tret m’aporti tan poc. És com si l’autor hagués tingut damunt la taula els millors ingredients per fer un plat suculent i uns coneixements i un talent més que suficients per treure’n partit… i li hagués quedat un plat ‘normalet’. Pretensiós, grandiloqüent, exagerat… però amb un gust en boca d’allò més convencional. I, és clar, quan el llibre falla “en boca”, malament.
Parlava d’uns ingredients immillorables. Immillorables per al meu gust i la meva pròpia trajectòria vital, és clar: un pis d’estudiants molt semblant al meu o a algun que freqüentava. Una partida de botifarra narrada de forma excelsa. Un llenguatge propi del grup, potser exagerat, però entranyable. El barri de Gràcia. La pedanteria universitària. Uns anys en els que jo mateix podia haver estat un secundari de la trama descrita, compartint-hi, doncs, la major part dels referents mediàtics, polítics i contextuals que hi apareixen descrits.
I no obstant, l’allioli no lliga. Potser és cosa meva, però no lliga. Se’m talla i em repeteix. Els personatges són massa distants, exagerats, forçats i, fins a un cert punt, indistingibles. No evolucionen de cap forma. No mostren ni el que tenen a dins ni les seves motivacions. La major part de les coses que els passen estan desconnectades, són anecdòtiques i auto-concloents. I sense uns personatges que aguantin la novel·la, que es facin propers i reconeixibles, a mi, realment, em costa. Són tots tan excèntrics i hi ha tan poc transfons de com són, que un passeja –assisteix- al la seves accions –absurdes i, en ocasions, brillants- sense acabar de saber com fa avançar això la trama, si és que n’hi ha.
Perquè sí, algunes situacions són meravelloses. Les escenes més quotidianes i les petites anècdotes que s’expliquen són fresques i intel·ligents. L’escena inicial, pintant; la partida de buti; la història de la Cósima; l’episodi de la gimnasta olímpica; el dinar llefiscós i, malgrat això, tan creïble… En trobaria més encara i són genials.
Però de totes les històries que s’inicien i es tallen, l’autor acaba optant per desenvolupar lel fil argumental amb el professor Deulofeu, es flipa amb la semiòtica i les teories conspiratòries i es (em?) perd en un desordre d’estils, formats i punts de vista del narrador.
D’altra banda, l’argument que serveix d’embolcall, de closca, amb el suposat narrador que troba, extreu i munta aquells documents amagats en una ordinador corporatiu de la Torre Mapfre, tampoc crec que aporti gaire i, pel contrari, només acaba donant-li una lectura més rebuscada, artificiosa i distant.
SI n’he de fer un balanç global, diria que és un llibre interessant, singular i amb molts cops de geni narratiu. Alhora, tant soroll, acaba aportant pocs resultats. El llegia com si em mirés un quadre virtuós, d’una escena familiar, però que no és capaç de fer-me sentir res, excepte ganes de seguir caminant cap a una altra sala. En una altra època de la meva vida, on llegia menys endreçament, no hagués passat de la pàgina 150. Aquest cop sí. I em congratulo gairebé tant d’haver-lo llegit com d’haver-me’l acabat.
