Amb “La Nada Cotidiana”, Zoé Valdés ens porta de viatge. Un intens viatge sensorial, històric, polític i humà a la Cuba de final de segle, de final de règim, de final d’època. A través d’uns ulls que només poden ser els seus propis ulls, per molt novel·la que sigui la novel·la en qüestió. Uns ulls que cada capítol miren de més prop, de més endins, tancant el focus cap a una història que parla de pobresa, d’exili, de pèrdua i de decepció.
La Yocandra va néixer dient-se Patria. L’orgull cubà de la recent revolució porta son pare a triar-li un nom que reflecteixi la seva eufòria. Trenta anys després, la realitat, la fatalitat, l’enveja geopolítica i la misèria humana fan que d’aquella revolució només quedin consignes repetides a la força i la sensació de que tot és poc més que una representació teatral sostinguda per orgull, perquè el pes de la història era tan gran que no s’hi podia renunciar. Tant gran, que encara trenta anys després, la representació no ha acabat d’acabar.
La Yocandra parteix el llibre en 8 capítols i un epíleg que està posat al lloc del pròleg. Els primers dos fragments fan un retrat encara distant, gairebé anecdòtic, de la vida cubana. L’expressió repetida de passar-se ella el temps “pensando en las musarañas” explicita la certesa de no estar fent res de profit. Tasques quotidianes que haurien de ser minúscules s’eternitzen sense solució. Fer no-res. Pensar en no-res. En un no-res quotidià que ni serveix per a res ni porta enlloc. Com si tota l’illa, tot el país, estigués esperant, més o menys resignadament, el final d’un experiment històric el fracàs del qual que produïa més tristesa que ràbia. El món gran d’allà fora s’havia combinat amb el món petit d’allí dins per ensorrar un somni tan gran que no cabia en una illa tan estreta.
Sense perdre aquesta mirada rica en detalls, generosa en absències, Yocandra ens porta de la mà a un petit retaule de personatges intensos, gegants, dramàtics, que ens donen l’autèntica dimensió de la protagonista i, alhora, ens mostren com de malaguanyats està tot aquell talent, fill, probablement, de la passió, l’ordre i el projecte de regeneració política que la revolució havia volgut instaurar… i devorat, paradoxalment, pel seu fracàs, quan els fills del somni havien d’assumir el seu rol impulsar-lo al seu següent nivell. El somni es devora a ell mateix. I Yocandra, i la Gusana, i el Lince, i el Traidor, i el Nihilista dilapiden la seva lucidesa mirant el mar, o drogant-se amb qualsevol cosa, o parlant de filosofia, o follant alliberats de cap església que els ho retregui.
No coneixia l’autora. Però vaig triar el llibre precisament perquè era una autora. Fa mesos que estava a la pila de llibre preseleccionats per llegir aviat, però no acabava d’agafar-lo. Aquest cop, després d’adonar-me del poc volum d’autores que llegeixo (només 7 dels darrers 50 llibres que he llegit han estat escrits per dones), volia continuar llegint-ne, després del de la Marina Lewycka. I si en el cas anterior, percebia com petites metàfores, mirades i detalls destacaven una mirada diferent, en aquest cas, la Zoé Valdés, mostra molt més i molt més enllà, amb una mirada pròpia, orgullosa i potent, on cubanitat i feminitat construeixen una veu rica i poderosa. Hauré d’investigar quin serà el següent llibre seu que llegiré. Que n’hi haurà.
